El rei emèrit, Pedro Sánchez i altres poders

Des d’un cert punt de vista, no deixa de ser admirable la resignació de la gent davant del que és una continuada sostracció d’informació sobre els actes de governants o de jerarques del poder econòmic que afecten greument les nostres vides. Tot contravenint moltes vegades les promeses que ens han arrencat la confiança en la seva tasca política o econòmica, les seves determinacions violenten després la majoria de persones en cos i ànima. Fer-ne una llista ordenada de major a menor embalum (o viceversa), segurament ens menaria a reservar un lloc distingit a don Joan Carles I de Borbó, rei emèrit del qual tenim dret a unes explicacions que, comptades en euros, farien una muntanya; i que, si es tracta d’avaluar-ne la moralitat, sobrepassen la nostra capacitat d’absorció de vergonyes alienes. I, no obstant, a fi de comptes no aixecam la nostra veu més enllà dels decibels que marquen la correcció política. El cas d’aquest personatge ens proposa el més alt exemple de la cobdícia com a valor suprem del gruix de la gent. Si ho fa el rei, què ens hauria d’aturar a nosaltres, quins límits hauríem d’imposar-nos per a una saludable convivència?