De Cort a Oms

Colom estibat, plaça Major aglomerada, Sant Miquel apinyat. Uns van en una direcció, altres en la contrària. Ningú camina recte, tots sortegen l’altre. Un cerca, l’altre bada. Tots miren, ningú et mira. Molts cossos, ¿sis mil cossos? Caminen, es desplacen, s’aturen. D’on venen? Venen. On van? Van. Què volen? Volen. Teringa d’anònims. S’aturen i miren el mòbil, avancen i miren el mòbil. Una calessa passa, el turista menja, el cavall desmenja. Entren a una tenda, no compren, miren el preu. Amb auriculars es connecten amb llunyans, els pròxims queden fora cobertura. A la plaça, una estàtua immòbil es mou per posar el capell als seus peus, un nin de cinc anys hi posa un cèntim, un altre de tres el treu. Un arriba, estén una manta, l’omple de polseres, veu un uniformat, aplega, arranca a córrer. Pregunt a un, parla anglès. Em pregunten, sol coneixen el japonès. Un el pinta per davant, un altre el pentina per darrera. Paraigua a l’aire, un guia explica la ciutat, els que el segueixen es fan un selfie. Un cau, els altres giren la vista. Cap bon dia, cap adéu, cap hola. En Figuera va tocant els tres quarts, els asseguts al banc van llepant gelats. Dia de creuers, a punt de migdia, de Cort a Oms, d’Oms a Cort, tothom és quelcom, ningú és algú. Els visitants no s’estranyen, els nadius se senten estranys.