Sobreviure a un xoc frontal

Sortírem escapats amb totes les incerteses i el petit bri de llum que també les acompanya. Maleïts moments Schrödinger! En trobar mig centenar de cotxes fent cua, vaig botar i a córrer. Els llums dels camions de bombers i les ambulàncies envoltaven dos vehicles que s’havien desventrat mútuament. És poc probable que una escultura pugui capturar un instant de violència tan sobrenatural com els morros aixafats d’un xoc frontal.

Ma mare seia dins l’ambulància amb un collarí i les ulleres de sol color turquesa posades. «Si en aquestes condicions manté el glamur, pentura anam bé». Mon pare estava més fotut, però feia somriure els infermers: «Després del calmant com va de dolor, de 0 a 10? Nou i mig!».

Mentre els bombers acabaven de treure el jove que havia envaït el carril contrari, una fotoperiodista era increpada per un Guàrdia Civil aliè a què som al 2023 i que fotos i vídeos fets amb mòbils ja circulaven per autopistes, carrers i carrerons digitals. La feina que publicà aquella freelance era més digna, sense treure la cara de ningú. No fa falta! O els hem patit en primera persona o un familiar proper o un amic: tots som víctimes dels accidents de trànsit!

Ara, en Pau i n’Antònia no poden evitar imaginar que partien cinc minuts abans o un minut després evitant així la desgràcia. Jo els imagín al tren de Llevant, sortint d’Inca per arribar a Cala Rajada i anar a peu fins ca nostra. Aquest tren d’Schrödinger que enterraren i apareix en època electoral. Dia dotze farà vint-i-cinc anys que amb germans i amics el començàrem a reivindicar. Vos podeu imaginar quants cotxes i víctimes hauria tret de la carretera?

Per cert, en Blane aquí pot parlar anglès i intenten entendre’l. A jo la primera hora ja m’han amollat «en castellano». He duit mala sort, sens dubte, perquè aquí tothom és professional, amable i educat.